dimarts, 1 de desembre del 2009

El mal de la joventut


El mal de la joventut és una obra de teatre escrita per Ferdinand Bruckner (pseudònim de Theodor Tagger) el 1929, i representada del 28 d'octubre al 29 de novembre a la Sala Muntaner de Barcelona.
Els col·lectius literaris de Catalunya vam assistir el passat 22 de novembre a la representació de l'obra, amb els actors i actrius Bernat Quintana, Sergi Torrecilla, Guillem Gefaell, Bàrbara Roig, Mireia Illamola, Annabel Castan i Maria Ibars.

L'obra ens situa a l'època d'entreguerres, a un pis de Viena on conviuen un grup d'estudiants de medicina i on es donen cita l'engany, el desengany, la desesperança, l'angoixa, la sexualitat i per últim la fatalitat. Els personatges són matitzats, cadascun, amb una part obscura de l'ésser humà i que deixen aflorir sense cap resistència en un ambient de pessimisme existencial. Sorprèn que, malgrat ser joves, tenen una visió de futur molt pobre ("aburgesar-se o morir"), conseqüència del difícil moment històric que els ha tocat viure.

Crec que val la pena remarcar aquesta última idea, que és la que jo m'emporto per reflexionar: el context social i històric que ens toca viure condiciona el nostre pensament del món, el nostre valor de la vida i la nostra perspectiva de futur. No parlo només de l'any 1929; aquesta obra continua sent contemporània perquè planteja problemes actuals de la joventut, problemes que tenim tots a l'hora de madurar i adquirir noves responsabilitats.

divendres, 23 d’octubre del 2009

L'elegància de l'eriçó

"-Crec que Renée, la portera, amaga alguna cosa... -digué la Paloma-. És com si pretengués amagar-se en la vulgaritat per passar desaparcebuda als ulls de la gent, però aquell llibre, el gat... ho hauré d'investigar"


La Renée Michelle és la portera de l'edifici 7 del carrer Grenelle, un edifici de gent rica i influent situat al bell mig de la capital francesa. El seu únic company és Lleó, un gat força tranquil, i segueix una vida austera i rutinària que els veïns desprecien. Però la realitat és ben diferent, perquè la Renée és una persona que, sense haver pogut estudiar, sempre li han apassionat la filosofia, la gramàtica, la música i la literatura abans que la televisió.

Paloma és la filla petita d'un dels veïns, que és ministre. És una nena superdotada que, igual que Michelle, també amaga el seu coneixement. És molt viva, i de seguida capta, en les coses i en les persones, petits matisos que la resta de gent no veu. La seva vida, com la de Michelle, canvien quan entra en escena un nou personatge, el japonès Kakuro Ozu.


L'elegància de l'eriçó, de Muriel Barbery, és la meva recomanació literària -per si teniu temps i ganes de llegir-. És una novel·la de tempo lent, on el discurs i el pensament interior dels personatges predominen per sobre de l'acció i el diàleg. Es fa lleugera a l'hora de llegir-la, però alhora és una obra que fa pensar. És per aquests motius que l'he trobat interessant, i penso que us agradarà si la llegiu.

dijous, 15 d’octubre del 2009

FREQÜÈNCIES



Hola atenees!

Avui us volia anunciar l'existència d'una exposició anomenada Freqüències d'una artista catalana contemporània que es diu Eugènia Balcells, que romandrà fins al 10 de gener de 2010 al Centre d'Arts Santa Mònica. Es tracta d'un estudi sobre la llum, a l'estil Turrell, segons m'han informat.

El Centre d'Arts Santa Mònica és aquell edifici que trobes a mà dreta tot baixant per la Rambla, cap al final, és a dir, Colon.

Si a alguna us interessa jo tinc ganes d'anar-hi així que aprofito l'ocasió per dir-vos que jo aniré a veure-la.

Si voleu més informació cliqueu aquí

La imatge l'he extret del mateix anunci.

Us invito també a que entreu a www.eugeniabalcells.com




Ens veiem atenees!



Lorena

diumenge, 27 de setembre del 2009

Pride and Prejudice and Zombies



Bona tarda noies!

Avui mantindré la línia de llibres inusuals. Totes ja sabem que els clàssics són meravellosos i inigualables, com per exemple el famós llibre de Jane Austern, Pride and Prejudice (Orgull i prejudici). Aquesta gran escriptora també és coneguda per altres títols com Sense and Sensibility (Seny i sensibilitat), Mansfield Park o Emma. Però avui no vull remuntar-me als clàssics sinó que m'agradaria fer referència a un llibre adaptat d'aquesta famosa obra anglesa anomenada Pride and Prejudice and Zombies. Sense dubte el títol ja atrau molt, ja que és un contrast força impactant.

Sembla ser que és una adaptació d'aquesta història on amés hi apareixen zombis, aconseguint així una barreja força curiosa i extranya.

Ja m'agradaria fer un comentari o ressenya sobre el llibre però el vaig trobar fa pocs dies en anglès i encara no ha estat publicat en castellà, però ja anuncien a l’Abacus que l’editaran. Constarà d’unes 300 pàgines i tindrà un cost de 16€. Desgraciadament encara no he aconseguit saber quan sortirà al carrer, ja us ho diré.


M'agradaria afegir la manera com vaig arribar fins a aquest llibre. Si algú segueix la serie de Heroes que no continuï llegint perquè faré SPOILER. Haig de ressaltar, a més a més que una de les meves pel·lícules favorites és Pride and Prejudice. Però el tema era que estava veient el nou capítol de la cinquena temporada de la sèrie i mentre Claire està fent un examen a la Universitat es veu al professor llegint un llibre. Era aquest llibre, el de Pride and Prejudice and Zombies. Em va fer molta gràcia perquè m'hi vaig fixar per casualitat.

Res més a dir sobre aquest llibre, espero que us animeu vosaltres també a llegir-lo.

Fins un altre!

Lorena

dijous, 10 de setembre del 2009

Plató i un ornitorinc entren en un bar


Bon dia noies i més noies! (perquè de nois no en tenim cap al grup)
Jo avui volia parlar-vos d'un llibre menys literari, aparentment menys professional i/o acadèmic però molt més didàctic i atractiu que molts d'altres. Avui volia parlar-vos del llibre anomenat "Plató i un ornitorinc entren en un bar", com a subtítol posa "La filosofia explicada amb humor". És a dir, que si no t'agrada la filosofia, o li tens al·lèrgia (s'han donat casos fins i tot de marejos, desmais i migdiades) jo et recomano que no continuïs llegint l'entrada i et dediquis a fer alguna altra cosa molt més productiva com jugar al ordinador o a la Nintendo DS (sense voler fer publicitat).

Una vegada ja hagueu decidit com a persones amb lliure elecció i destí sense escriure (o si, encara hi han discussions sobre això, ja veus, hi ha gent per a tot). Saben d'aquell que diu... I tu de què treballes? Jo sóc filòsof. Ah... i què fas? Penso. Bé, ha d'haver-hi de tot en aquest món Si heu arribat al acudit dolent és bona senyal, vol dir que podeu llegir fins i tot allò que no us interessa.

I una vegada ja ficats en feina parlarem del llibre en qüestió. És un llibre petit, que encara que sigui sobre filosofia no mossega i és realment interessant. Resulta que dos homes molt simpàtics van arribar a la conclusió que l'humor, els acudits, i la filosofia tenien molt a veure, eren com germans, semblants però diferents. Un sempre és el graciós i que cau bé, el guapo i esportista però que de vegades no cap fer una O amb un canut, l'Humor, i l'altre és el germà marginat, l'intel·lectual que porta ulleres i sap com funciona aquells edificis tan poc freqüentats com l'Everest (la biblioteca), aquell noi que si alguna vegada explica un acudit ningú l'entén, aquell que per Nadal demana llibres (i els llegeix) seria la Filosofia. Però com tots els germans tenen coses en comú i s'estimen. Doncs, aquests dos bons homes anomenats Thomas Cathcart i Daniel Klein són els pares que han criat el llibre on la germana Filosofia i el germà Humor conversen i cada un dóna la seva visió sobre l'apartat.

El llibre, la casa on viu la família formada pels germans i els pares, té una estructura curiosa. Es divideix segons diferents camps de la filosofia, per exemple, la filosofia del llenguatge, la lògica, metafísica, inclús, metafilosofia... Al principi i al final de cada capítol hi ha una petita conversació entre dos filòsofs inventats de la Grècia Antiga, un que es diu Tasso i l'altre Dimitri i són professor i alumne. Després de la introducció fa una vencilla i breu explicació sobre el tema que es tracta i després comencen la tira d'acudits relacionats que ajuden molt a assimilar els conceptes.

En definitiva, és un llibre entretingut i fàcil que recomano per les estones mortes al tren o al bus o per abans de dormir perquè no costa gens llegir-lo i et deixa un sabor agradable.

Moltes gràcies i fins un altre!

dimarts, 1 de setembre del 2009

Praga


Com a motiu de les vacances (gairebé ja esgostades) i proposta del viatge del col·lectiu literari (sigui quan sigui) parlaré una mica de la capital de la República Txeca: Praga.

Ja fa un any que vaig visitar la ciutat i puc dir amb seguretat que és la ciutat més bonica a la qual he viatjat mai. Vaig tornar enamorada d'aquesta ciutat, dels seus racons, olors, història... És una ciutat tranquila i captivadora, en cap moment em vaig sentir ofegada per la gent, perquè és bastant distant, cosa que no vol dir que siguin desagradables, perquè un cop els coneixes, són acollidors i amables.

Cal destacar, primer de tot, que és la ciutat on va néixer un dels millors escriptors de la literatura universal, Franz Kafka, el 3 de juliol de 1883, i on va viure durant tota la seva vida sempre que la seva malaltia li ho permetia (sovint es desplaçava a sanatoris d'altres països, com el de Viena, on va morir). Vaig visitar la casa on va néixer i on el seu pare tenia el seu negoci, el carrer de l'or (a la foto) on va escriure en aquesta caseta blau la seva obra més reconeguda, La metamorfosi. Aquestes casetes em van fer molta gràcia perquè semblen cases de nines, són tan petitones... També destaca de Praga el seu barri jueu amb el seu correponent cementiri, on també reposa la família Kafka (cal recordar que eren jueus).

Uns dels racons més màgics de la ciutat és la plaça de la ciutat vella, on es troba la catedral de Tyn i el rellotge astronòmic, de molts anys d'antiguitat. Però, sens dubte, el més impressionant és la catedral de Tyn, sembla un palau de conte, i per la nit té una il·luminació que realment penses que estàs dins d'una història infantil.

Un altre racó espectacular és la plaça de Wenceslau, no pel seu atractiu, sinó pel pes de la història que carrega. Durant la primavera de praga, a l'estiu de 1968, els soviètics van recórrer amb els seus tancs aquesta plaça, i per això esdevé símbol de llibertat i oposició al règim. Els txecs sempre van estar en contra d'aquesta invasió, fins i tot joves universitaris van suïcidar-se com a repulsa a aquesta violació de la llibertat. Com s'ha d'imaginar, els soviètics no van retirar-se i van aconseguir acallar tothom. No va ser fins 20 anys després més o menys que els txecs van aconseguir desfer-se d'ells i van tornar a ser un país independent.

I per últim recomano un recorregut pel riu Moldova, que travessa Praga.

Doncs bé, crec que ha quedat prou clar per què proposo aquesta ciutat com a viatge literari, jeje. I si no és així, de debò insisteixo en què viatgeu a aquesta ciutat tan preciosa.

dimecres, 12 d’agost del 2009

Estan segurs els nostres estalvis?

Aquest hivern, l’Ateneu de Barcelona ha ofert un cicle de conferències al voltant de la crisi econòmica. Tres xerrades de la mà d’economistes reconeguts ens donaven les claus per entendre la situació econòmica de Catalunya, d’Espanya i del Món. Uns mesos més tard, es va fer, al mateix Ateneu, una quarta conferència tractant la situació actual de bancs i caixes. Hi vaig anar, i en vaig prendre apunts.

Abans de començar, cal diferenciar entre un banc i una caixa. Un banc és una institució financera pública que es dedica exclusivament a la administració i préstec de diners. Una caixa és una fundació privada que ha d’invertir els seus beneficis en obra social.

Els bancs i les caixes fa molt de temps que estan en perill, però no pas per la crisi actual, sinó perquè el liberalisme creu que en una economia de marcat no poden funcionar. La raó és que cap empresa no pot funcionar sense dirigent. És a dir, el sistema no pot funcionar sense ningú disposat a fer gran la renda sobrera. Dos exemples poden ser els següents.

1) El cas del Japó: la pujada del preu dels béns per sobre d’un nivell teòricament justificable ha creat el que es coneix com “la bombolla econòmica del Japó”, la qual ha comportat grans especulacions en els mercats immobiliari i de la borsa.
2)La decisió de Tacher de transformar les caixes de Gran Bretanya en societats anònimes (les societats anònimes són societats mercantils en les quals els titulars ho són en tant que tenen una participació en el capital social en forma d’accions, és a dir, el capital social de la societat anònima es divideix en accions que es reparteixen entre els socis en funció de l’aportació de cadascun. Per tant, els beneficis van a parar als accionistes. Així, si es genera un deute, els titulars no són responsables personalment del deute de la totalitat del capital social, sinó, només, de la part que afecta a la seva participació). Actualment, les caixes funcionen com societats anònimes.

Vegem la situació de bancs i caixes a Espanya:
A Espanya s’ha intentat transformar els bancs en caixes, però l’intent ha estat fallit, perquè l’èxit de les caixes espanyoles rau en compatir amb els bancs. És a dir, a Espanya són més importants les caixes que els bancs. De la qual cosa es deriva que les caixes ja estaven funcionant correctament.
S’ha dit que la importància de les caixes per damunt dels bancs és fruit dels privilegis que tenen les caixes, que els permeten sobreviure. Per exemple no pagar impostos en obres socials. La solució passa per dues modificacions: 1) s’hauria de remunerar les caixes en funció dels seus beneficis enlloc de donar una remuneració fixa, 2) les caixes no haurien de tenir drets polítics. El problema d’aquesta solució és que en una situació de crisi, si no hi ha benefici, no hi ha remuneració. Conseqüència: han de poder tenir influència política.Tot això ha derivat en l’incompliment del coeficient de garantia o relació mínima que han de mantenir les institucions financeres entre els recursos propis i els riscos. És a dir, s’ha de mantenir una relació mínima entre les participacions dels accionistes i el risc que la institució financera estigui sotmesa a riscos que no hagi identificat i que, per tant, no pugui gestionar.

L’incompliment del coeficient de garantia és fruit del creixement de les caixes, ja que s’arriba a un moment en el qual, tot i que el creixement hagi fet augmentar els recursos propis, és superior als beneficis i, per tant, les caixes no poden admetre cap client més. És el que ha passat a la Caixa Castella-La Manxa.

Aquesta situació és més freqüent en caixes que en bancs. Per què? Doncs, perquè les caixes destinen més diners als crèdits. Per què això a fet que la gent preferís les caixes? Per dues raons: 1) Des del seu naixement, com a funció social que feien, volien atendre un dret fonamental dels ciutadans: l’habitatge. 2) Això feia que els compradors se sentissin més segurs (els crèdits també eren més segurs).

Vegem la situació de les caixes a Catalunya:
Canvi d’extensió geogràfica

Si ens fixem en el País Basc veiem que allà hi ha una caixa per cada territori, cosa que fa que no hi hagi competència. A Catalunya, en canvi, hi ha oficines de moltes caixes fora del territori originari. Això afavoreix la competència que comença, sobretot, per la xifra dels dipòsits (quantitat de diners que ingressen els contribuents) i pel nombre d’oficines de cada caixa. Això va provocar que es passés del crèdit al comprador al crèdit al promotor, és a dir, que es passés, per exemple, de donar el crèdit a la persona que es vol comprar un pis, a donar el crèdit a la empresa constructora. El crèdit al promotor té més riscos que el crèdit al comprador, per exemple, perquè cal invertir una quantitat de diners més gran. La conseqüència d’això va ser un boom immobiliari que va fer augmentar la demanda. Com que també hi havia molta liquiditat –cosa que prometia- encara es van donar més crèdits…i la bombolla va explotar.

Canvi en el model de gestió de les caixes

Inicialment, a Catalunya no hi havia possibilitat d’intervenció política, cosa que amb la democràcia es va voler canviar. Per fer-ho es va optar per una composició tripartita entre assessoradors polítics, socis i gestors. Inicialment els constituents de l’Òrgan o Consell Administratiu de les caixes cobraven sous honorífics (representatius). Però el cas de la Caixa Castella La Manxa és una prova que, actualment, tot i que es fa una distinció entre president i cap executiu, el model de gestió inicial ha canviat.

Fins al proper capítol!